Home Actualitat Com neix una pintura
Com neix una pintura

Com neix una pintura

0
0

Juan Carlos Ferrigno

Aquesta és una pregunta recurrent que em fa la gent. Sembla que desperta interès com i d’on sorgeix aquell original que estan veient. Des del punt de vista del pintor, haig de reconèixer que hi ha diferents maneres de fer sorgir el “naixement”.  Em proposo a aquí explicar com a mínim una d’aquestes formes, que és bastant representativa. Quasi totes comencen així, però mai m’havia posat a explicar-ho pas a pas. És per a mi un camí natural, però pot resultar curiós o interessant per a qui no està familiaritzat amb la pintura, o també per altres pintors amb un mètode totalment diferent.

Tot arrenca amb una idea, una intenció, alguna cosa que m’agradaria fer. En aquest cas una pintura nocturna sobre la famosa carrera de les 24 hores de Le Mans del 1970. Vaig elegir aquest any i no un altre perquè en aquesta edició van córrer els cotxes que per a mi són els més impressionants que han trepitjat el circuit francès, i aquesta cursa exerceix sobre mi un atractiu que no puc explicar. Simplement m’encanta i amb això ja en tinc suficient per portar-ho a la tela. 

En definitiva, les millors pintures seran aquelles que s’encaren amb ganes, aquelles que desperten en qui les fa les ganes de vèncer una vegada més aquella por a la tela blanca, tan esmentada pels artistes. Amb la pintura passa que quan et trobes amb aquest univers incert de la tela blanca, t’adones que el resultat d’allò que es faci sobre el llenç depèn només de tu, de la teva habilitat per evitar una vegada més que el tros de tela acabi a la paperera.

Al ser infinites les possibilitats que estan a la teva disposició, és molt complicat elegir colors, formats, temes, etc. I sempre queda el dubte de si el quadre podria haver estat millor. En comptades oportunitats tens la seguretat d’haver encertat en tot; la majoria de les vegades et perseguirà el dubte, encara que t’agradi el resultat i la consideris una bona pintura. Sempre queda la impressió que li podria haver tret alguna cosa més d’aquella obra, el problema és que no haver sabut com millorar-la. La pròxima vegada ho tornaré a intentar.

LeMans70

En el cas d’aquesta pintura les meves ganes eren màximes. Era un tema que volia fer, però també era conscient que tenia alguna dificultat afegida. Volia fer una pintura que mostrés com va ser aquella carrera, pintant el pas del Porsche 917 per la recta de boxes en plena nit ,en una més de les centenars de voltes que donarien en les 24 hores de la carrera.

Tot i tenir molta documentació d’aquest cotxe en llibres, revistes i retalls que guardo d’aquells anys, no vaig trobar res que em servís de referència clara per encarar aquesta pintura i només una mínima fotografia de baixa qualitat d’una revista de l’any 70 em donava una idea sobre la qual guiar-me per crear l’escena. Tenia a favor que sabia quin cotxe pintar, encara que vaig dubtar  entre el mític Gulf-Porsche o aquell que va resultar guanyador en l’edició, el 917 vermell i blanc d’Attwood i Herrmann. Em vaig decidir per el Gulf de Siffert-Redman per ser emblemàtic de l’època i per ser d’un color que era millor per la meva pintura. No em va importar que no hagués acabat la carrera; sí que ajudaria a explicar l’atmosfera nocturna.

Vaig dubtar també sobre la mida del quadre elegint-ne primer un de més petit i més centrat en el cotxe, potser per inèrcia de totes les meves pintures que donen protagonisme a l’automòbil i no tant a l’escenari. Però com que amb aquest quadre pretenia fer alguna cosa diferent em vaig decidir per una mida més gran (92×73 centímetres), vertical, i on el cotxe fos només un element més de l’escena, no el seu centre absolut. Volia donar més importància a l’atmosfera, als llums reflectits sobre l’asfalt mullat, a la velocitat i a la cortina d’aigua aixecada pel Porsche. Volia una pintura d’ambient, més que d el 917 en sí mateix.

Totes aquestes idees les vaig provar en un primer esbós fet sobre un full de paper que tenia a mà per a confirmar allò que tenia en ment. Vaig provar les dues proporcions elegint la més gran i hi vaig ubicar més o menys on anirien els elements principals. Aquest primer esbós em va mostrar que seria un quadre on la velocitat havia de ser protagonista i que no havia de perdre’m en detalls. Anar a l’escènica de la llum, el color i la velocitat.

Normalment busco tota la documentació que necessito per a una pintura.  Escampo els llibres, totes les fotos que em poden servir com a referència i començo a definir les formes, direccions definitives que en un esbós ja més acabat serà el que passaré a la tela. Tenir tota aquesta documentació donant-me suport em serveix per superar aquell vertigen de la tela blanca. És com si em donés més seguretat abans de començar a posar color, encara que quan començo a pintar me’n oblido i rara vegada miro o consulto les fotos que tinc, tret d’alguns detalls dels cotxes. No sé què diria un psicòleg, però és la meva manera de sentir-me més acompanyat al començar un quadre. Potser tot i portar molts anys en la professió és inevitable sentir aquesta incertesa al començar una nova obra.  I la meva manera de superar-ho és envoltant-me de tot això, encara que no ho necessiti ni ho faci servir. No diuen que els pintors són gent rara? Doncs alguna cosa deu haver-hi…

El dibuix en llapis ja està a la tela i ara toca plantejar-se els colors. Potser sigui aquesta la part més interessant perquè s’ha d’imaginar com deu haver estat veure la imatge personalment, intentant a la vegada que sigui un quadre colorit, encara que nocturn. Era clar que havia de buscar tot el suport en els reflexes de la pista, per tal que no quedés massa fosc, i posar més llums de les que hi havia aquells any en els boxes. Això sumat a les llums enceses del cotxe protagonista posaria donaria suficient color per evitar que la pintura quedés massa avorrida. Va ajudar el fet que l’any 1970 no hi havia a Le Mans el mur que dividia la pista dels boxes sinó només unes línies blanques que els separaven, amb la qual cosa l’escena no tindria aquell tall del mur amb la seva ombra.

Le Mans 70

Tant la part dels boxes com la tribuna amb gent de la part alta del quadre, la vaig utilitzar per posar colors i donar sensació de velocitat, ja que aquests cotxes passaven per allí a fons. I sobre el fons blau que vaig donar a tota la tela, vaig començar pacientment a posar colors que insinuessin que el lloc estava ple de gent. Va ser també important donar molta llum a l’interior dels boxes, que m’oferirien interessants reflexes sobre la pista mullada.

Quant al Porsche-Gulf era vital que tingués una llum ben tractada, realista. I per això  em vaig decidir a reproduir unes condicions de llum similars recorrent a un model de cotxe a escala 1:18. Amb una làmpada sobre la taula vaig tractar de fer-me la idea de la llum que rebria un cotxe en aquella situació. Aquesta referència va ser clau per entendre com la llum actuava sobre el cotxe i les seves formes, il·luminat per un altre vehicle que no apareix a la pintura. Després, la cortina d’aigua aixecada i el reflex aproximat que haurien de fer les llums del Porsche en aquestes condicions d’obscuritat. Va ser una barreja entre veure la llum actuant i imaginar el cotxe en aquesta situació. Potser va ser la part més divertida de la pintura, encara que si algú m’hagués vist al terra mirant una miniatura del 917 en una habitació fosca… Ja hem dit que els pintors són gent rara i qualsevol ho hauria pensat aquell dia de mi.

Treball pacient d’anar corregint colors, i donant a cada element el to que deuria tenir per afavorir la sensació de nocturnitat i velocitat. Però passava alguna cosa, quedava molt monocolor, com segurament es deuria veure aquella nit, però per el meu quadre necessitava alguna cosa que li donés més vida. Vaig pensar en posar més llum i més reflexes, però finalment crec haver encertat al posar un Ferrari fent un pit-stop o, millor dit, insinuant-lo amb els seus mecànics al voltant del cotxe. Això em va donar la possibilitat de posar un segon punt d’atenció en el quadre i donar-li més color.

El cotxe protagonista està tractat a un nivell de major detall, encara que no excessiu per donar sensació de moviment, i aquest detall va desapareixent cap el fons de l’escena. Si bé és cert que el blau és el color dominant, el vermell del Ferrari i les llums amb els seus reflexos donen al quadre el color necessari i l’equilibri per fer una pintura creïble, tot i falsejar o exagerar el color en plena nit.

Una vegada el vaig donar per acabat, bàsicament perquè no vaig saber com millorar-lo, va venir una cerimònia que normalment realitzo. Poso el quadre de cara a la paret durant un parell de dies i m’oblido d’ell, agafo distància, no el miro ni el reviso. Després d’aquest parell de dies el torno a mirar amb tot l’esperit crític que puc i invariablement veig coses a retocar que no havia vist en el moment de pintar-lo. Són les últimes pinzellades en una obra que novament em deixa amb la sensació que el quadre tenia alguna cosa més per treure-li, però haig de rendir-me a l’evidència que no sé com  aconseguir-ho, i el dono per acabat. Potser en el pròxim…

Ja m’hagués agradat haver vist aquell pas majestuós del 917 per la recta de Le Mans, però en aquells anys jo era un nen de 10 anys que vivia a Buenos Aires, molt lluny d’allà. Per això és fabulós poder pintar, perquè puc recrear coses no viscudes, coses imaginades o somiades. En el cas d’aquesta pintura vaig gaudir molt fent-la, vaig consultar més d’una vegada les meves fotos de referència, però en tot moment estava somiant en estar allà en aquell moment i poder explicar a través d’aquell garbuix de línies, pinzellades, colors i formes, com crec que deuria ser estar veient-ho en viu el 1970. La pintura permet transportar-nos allà on sigui sense límits, sens cap fre. Això és allò que la fa apassionant i, alhora, enganxa tant a qui pinta. Com deia al principi, en aquest cas vaig quedar conforme amb el resultat, però mai sabré si les opcions elegides van ser les millors, si podria haver pintat un quadre millor del que vaig fer. Mantenir aquest dubte és la grandesa de la pintura, fer que el pintor estigui sempre buscant millorar, que sempre pensi i senti que pot fer el gran quadre de la seva vida. I com que sents que pot ser el pròxim mai deixes  de pintar i intentar-ho.

Ja han passat més de 30 anys dedicant-me professionalment a la pintura i segueixo perseguint aquesta utopia de fer el gran quadre, que segurament no arribarà mai. Mentrestant el savi art de pintar aconsegueix en mi que no pari, que ho segueixi intentant tot i intuir que mai ho aconseguiré. Però com que la pintura és sàvia i l’art juga amb nosaltres d’aquesta manera, potser l’únic camí per assegurar-se que els pintors no puguin parar de pintar sigui aquest. Visca la pintura i els seus mètodes d’engany als pintors!!!

 

Deixa un comentari