Home Actualitat I a la dama li va agradar el blau
I a la dama li va agradar el blau

I a la dama li va agradar el blau

0
0

Josep Casanovas

En aquella època en què els cotxes de gran premi lluïen orgullosos el color del país al que representaven, els Bugatti destacaven pel color blau en les seves gràcils carrosseries. Els Type 35 creats a partir del 1924 per Ettore Bugatti, un artista italià establert a França, no eren els cotxes més potents (inicialment el seu motor atmosfèric de 1.991 cc no arribava als 100 CV) ni més ràpids en les curses que en aquella època es disputaven a Europa, però els seus pilots treien rèdit de la seva lleugeresa (768 quilos) superior maniobrabilitat i excel·lent estabilitat. 

Quan va aparèixer davant del públic per primera vegada, el Bugatti Type 35 va causar sensació per la forma del radiador, la carrosseria punxeguda en la seva part posterior, les llandes de vuit radis i l’encertada combinació entre el color blau cel i els elements metàl·lics externs daurats. Era preciós i encara avui en dia la presència d’un Bugatti en exposicions i esdeveniments d’automòbils històrics comporta un poderós efecte d’atracció. No és d’estranyar, doncs, que a la dama que Juan Carlos Ferrigno ens explica a la seva història l’hagués seduït també aquest cotxe. O és que algú pot quedar impassible davant d’ell?

Juan Carlos Ferrigno

Si bé pintar un Bugatti és una mica intemporal, aquesta pintura significa per a mi una època en què vaig estar fent originals d’una mida bastant gran. Amb unes dimensions de 92×73 centímetres no és gegant però els asseguro que és força gran per penjar en un pis estàndard. M’encanten els Bugatti per la seva forma tan senzilla i pel seu llegendari i atrevit color blau, que en els anys 30 no era tan comú com ara i que juntament amb els Alfa Romeo és el cotxe de carreres per excel·lència d’aquells temps llunyans.

A la pintura volia mostrar el seu imponent frontal i donar-li tota la sensació possible de velocitat, però aquells trastos anaven molt ràpids per l’època en què corrien. Per això vaig fer servir el recurs visual de posar el punt de vista en un lloc impossible, com és el centre de la pista. Aquest és un recurs que permet la pintura però no la fotografia, ja que l’agosarat fotògraf no podria explicar la història… Aquesta visió angular ajuda molt a donar-li dinamisme a la pintura, més encara si s’inclina només una mica l’escena.

bugatti-300

Si bé no seria una pintura molt realista, buscant en llibres per veure els detalls del cotxe vaig trobar una foto d’un Bugatti amb el número 13 i em va fer gràcia pintar-lo amb aquest número sense plantejar-me massa qui era l’agosarat i gens supersticiós pilot. Llum de sol que produeix contrast i unes ombres a les pistes que ajuden a donar velocitat, vestimenta del pilot en acord a l’època, i la poca foscor que es veu fa referència a aquells circuits que eren quasi carreteres convencionals sense pràcticament mesures de seguretat.

El quadre es va mostrar per primera vegada al Retromobile de París, en una de les meves poques exposicions allà. I si bé aixecava molts comentaris, suposo que bons, va tornar amb mi a Barcelona. El vaig enviar al meu agent d’Anglaterra per ser exposat allà i en la seva primera aparició va motivar molt interès entre els amants dels vells cotxes de Gran Premi.

Finalment el quadre va ser adquirit per una dona sense cap relació amb el món del motor. Simplement li va encantar el quadre, sense importar-li si era un Bugatti, un Alfa, o un automòbil de qualsevol marca. Segons el que va dir, la va impactar la potència de la imatge i sent ella una dona oberta a allò que la impacta, no va tenir problemes en comprar un quadre que en principi anava destinat a un amant dels cotxes vells.

El problema va venir quan em va preguntar qui era el pilot i em vaig comprometre a buscar-li la dada i explicar-li detalls del singular gentlemen driver que s’atrevia a córrer amb el número 13 en el seu frontal. Revisant llibres novament vaig descobrir que aquest número el portava un tal Friederich i li vaig seguir el rastre per explicar-li a la compradora la història d’un pilot que no va arribar a ser un gran de la seva època, encara que l’any 1924 formava part d’un poderós equip Bugatti que presentava fins a cinc cotxes per carrera.

La història explicada va ser suficient per a la dama del Bugatti. I per a mi va ser un plaer que algú sense relació amb els cotxes s’enamorés d’aquesta pintura pensada per mi per un altre tipus de client, però que finalment per la seva sensació de velocitat i color va agradar a un públic més ampli.

Segurament no serà l’últim Bugatti que pinti, però sens dubte va ser un quadre que em va produir molt de gust al fer-lo, i també saber ara que hi ha algú que el pot gaudir cada dia.

etiquetes:

Deixa un comentari