Home Actualitat “Una barreja rara entre proesa i sana bogeria esportiva”
“Una barreja rara entre proesa i sana bogeria esportiva”

“Una barreja rara entre proesa i sana bogeria esportiva”

0
0

Josep Casanovas

Entre els anys 1906 i 1977 es van disputar a Sicília 61 edicions de la Targa Florio, una carrera que per la seva èpica mereix ocupar un lloc destacat en la història de l’automobilisme. La descripció que ens fa d’ella Juan Carlos Ferrigno en el següent relat no podria ser més exacta; ni més realista la pintura que ens ofereix. Com bé explica l’artista, es tracta d’una imatge fruit de la seva imaginació, creada a partir de barrejar tots els ingredients que una vegada a l’any componien una barreja màgica de la qual també formava part aquell sumptuós traçat de 72 Km, amb uns 950 revolts, en carreters i poblacions del parc natural de La Madonie. Ferrigno ens delecta amb la seva particular interpretació del Mercedes 300 SLR amb el que Stirling Moss i Peter Collins van aconseguir la victòria l’any 1955 precedint al final de les 13 voltes (936 quilòmetres) el 300 SLR de Juan Manuel Fangio i Karl Kling. Gaudiu de l’escena i el relat, és el mínim que us puc recomanar.

Juan Carlos Ferrigno

Un dels grans avantatges que té la pintura és que permet transportar-te a escenaris mai vistos, èpoques no viscudes, carreres famoses que no es repetiran mai. Poder recrear un temps i uns fets dels qual se’n tenen referències, però que en realitat jo no ho he viscut.

Sempre em va transmetre la Targa Florio una barreja estranya entre proesa i sana bogeria esportiva. A més dels preciosos paisatges, allò que la caracteritzava era el contacte directe dels participants i els pilots amb la gent que envoltava la carretera animant als seus preferits sense defallir ni un moment. Aquesta barreja entre pícnic de família i carrera de cotxes. Perillosa per a tots però d’una irresistible bellesa que va reflectir una època en què el pas d’aquesta cursa per les carreteres i pobles de Sicília, era l’esdeveniment de l’any.

Hi ha moltes escenes i postals que mostren l’ambient de la carrera i sempre em va atreure la idea de recrear-lo, d’imaginar com hauria estat allò. I d’aquest sentiment per la màxima bogeria automobilística arriba aquesta pintura del cotxe d’Stirling Moss i Peter Collins a la Targa del 1955.

Possiblement, com en tantes altres coses, el major plaer vingui donat per tota la prèvia que s’ha de fer, més que per la satisfacció de la pintura acabada. El desafiament consistia en buscar totes les dades del cotxe en qüestió, en aquest cas observar bé els bonys en la seva carrosseria i pintar-lo en mig d’un escenari molt Targa Florio.

Mercedes_Targa

Vaig decidir inventar-me el lloc, més que recórrer a ubicar el cotxe en un lloc conegut per les fotos de l’època. El desafiament era aconseguir una escena representativa, amb tots els elements propis d’aquesta cursa. Em va agradar la idea de fixar el punt de vista en un lloc on el cotxe aparegués de sobte a tota velocitat, com si l’espectador estigués dempeus al costat de la carretera que creua el poble i es sobresaltés al veure aparèixer l’imponent Mercedes. Com a elements importants a la composició apareixen els murs de les cases, els senyals propis de qualsevol carretera, aquests balcons tan típics, i sobretot la gent…

Suposo que hi hauria de tot entre els espectadors: els verdaders fanàtics del motor que vivien la carrera com alguna cosa única, els que sortien a veure de què anava això, els nens imprudents que s’acostaven massa… i la senyora que mirava per la finestra amb els pas dels cotxes no sense maleir que aquella bogeria sorollosa trenqués la tranquil·litat del seu poble per uns dies.

Hi havia un tema de colors per crear aquesta atmosfera tan especial, on dominaven les tonalitats càlides de les parets de les cases, alguna cosa semblant a una vorera de terra que envaïa l’asfalt. I em va semblar molt representativa la roba assecant-se al sol mentre Moss tracta de rebaixar uns segons el seu temps de carrera. Un escenari únic i una atmosfera que no es repetirà mai més. Com passa sempre, en un moment determinat el quadre se’m va acabar. Ja no podia treure res més d’ell i vaig sentir que s’havia acabat el divertiment. Ho hauré d’intentar novament amb un altre quadre per fer-lo millor.

Vaig tenir la sort de comentar el quadre amb Sir Stirling Moss i després d’explicar alguna anècdota de la carrera, li vaig preguntar quin dels dos, si ell o Collins, havia colpejat el cotxe durant la carrera. Ell va riure i va dir: “Tots dos el vam colpejar per tots costats, pobre Mercedes!!!”. Més enllà d’allò més pintoresc de la carrera, des del punt de vista d’un pilot em va explicar que era una carrera molt difícil i perillosa. I vaig poder comprovar que no li feia la mateixa gràcia que a mi la famosa Targa Florio. Pensant-ho bé, és un altre avantatge de només limitar-se a pintar-la, de ser només un espectador. Diferent visió en tenien els que se la jugaven sobre els cotxes.

etiquetes:

Deixa un comentari