Toni Bou es va coronar campió de l’X-Trial el divendres 6 de març a Chalon-sur-Saône. Amb la victòria a França per davant del seu company d’equip Gabriel Marcelli, el de Piera va aconseguir el títol matemàticament a tres proves pel final de temporada. Amb aquest, Bou acumula 39 mundials de trial, 20 de la modalitat indoor, i podria sumar el 40è abans de complir 40 anys si guanya també el de TrialGP, que comença el mes de maig al Japó.
El pilot català fa 20 anys que guanya tots dos campionats, des del primer l’any 2007, i s’ha format una aura d’invencibilitat al seu voltant que no sembla que hagi d’acabar mai. Un domini sense precedents en cap disciplina esportiva. Bou, en una entrevista per L’Esportiu, va explicar què creia ell que el feia diferent de la resta. Parla de disciplina, talent, exigència, tenir les coses clares, capacitat de concentració i, per sobre de tot, que fa allò que li agrada.
«Al darrere hi ha feina, disciplina i talent. Els líders de qualsevol esport recullen aquests elements. En el meu cas, tinc les idees molt clares, i m’ajuda a construir el meu camí com vull. Des de la pretemporada, el desenvolupament de la moto, les línies en cursa… Afronto la competició amb una confiança diferencial. Espremo l’equip al cent per cent, procuro que tothom que m’envolta estigui motivat i que la moto em doni el màxim. Mai s’arriba a la perfecció, però intento que la voregem; estar-hi al més a prop possible. Soc tan exigent i vull millorar sempre perquè he aconseguit coses que mai m’hauria imaginat. Si no penses que pots evolucionar, el més probable és que ni et mantinguis. Des de ben petit he tingut una gran capacitat de concentració, és innat. Algun amic m’ha vingut a veure i s’ha queixat que no l’he saludat, però quan em poso el casc, no penso en res més. De fet, els dies que no estic tan fi és quan saludo el públic; no estic tan enfocat. En el dia a dia soc diferent. Molt despistat i extravertit», comença Bou.
El pilot d’Honda va detallar també la seva manera d’entrenar: «Intento divertir-me. Hem parlat de concentració, del treball, però els entrenaments tenen una gran part de diversió. És on crees, i evolucionar no ha de frustrar-te. Faig de tot, jugo amb una pilota ficant-la dins d’una porteria després d’esquivar cons. També, tinc el límit del risc més alt, a vegades massa, i potser per això tinc el cos com el tinc. Són molts anys de professional, però he arriscat molt i he tingut sort perquè, malgrat les lesions, sempre he pogut continuar. Moltes vegades m’he fet mal per portar-ho sempre al límit, i en alguna ocasió superar-lo. Hi ha dies que m’estic entrenant amb l’equip i passo per un lloc i necessito jugar-me-la. És totalment innecessari, però és un repte personal. Si pogués tirar enrere, amb la perspectiva que em dona l’edat, hi ha moltes coses que no faria. Queda clar que per a un esportista, entrenar-se a un ritme molt alt l’ajuda que la competició no el sorprengui. És com jo entenc l’esport».
En aquesta entrevista, també parla de temes com la futura retirada o el seu estat físic, entre altres coses, entrant en detall en cada una de les respostes.
Text: Roger Amores / Fotos: Honda
