Tots sabem la història de Marc Márquez, del retorn del més gran de tots. La lesió en l’húmer del braç dret en el GP de Jerez l’any 2020, les cinc cirurgies, la recaiguda de diplopia, la sortida d’Honda, l’arribada a un equip petit i familiar com el Gresini i la consecució del seu mundial més especial amb l’equip oficial de Ducati. Però aquesta història té una altra cara, un relat amagat, una versió profunda. Des del «ningú sap el que ha arribat a plorar» de la seva mà dreta José Luis Martínez o el «ningú sap què ha viscut realment» del seu germà Alex. Un difícil camí de tornada. La història de l’heroi explicada segons els que l’han acompanyat.
Marc deia que Alex tenia un gran mèrit en la seva tornada a l’Olimp, però el petit dels Márquez no el convencia massa aquest relat quan li explicaven davant els micròfons de DAZN. «No estic molt d’acord amb el que ha dit, qui va damunt de la moto és ell, qui ho ha viscut tot és ell, els que estem al seu costat no sabem tot el que ha hagut de passar exactament. Ens hem alineat molt bé tots els que estàvem al seu voltant. Els nostres pares, els ‘Joses’, jo… Érem còmplices en moltes coses que ell no sap perquè eren moments difícils, però és ell qui ho ha guanyat, qui s’ho ha treballat, ha sigut millor que ningú enguany. Jo ho tenia clar quan la gent dubtava d’ell, sabia que no estava acabat, només necessitava les armes per a lluitar de nou. Després, de tot el que havia passat, tornar a apreciar un equip nou, petit com Gresini, era important per a ell. Ha sortit el seu pla i l’ha executat a la perfecció», relata Alex.
Per l’altra banda, José Luis Martínez, la mà dreta de Marc Márquez i la seva ombra en els circuits, ha desvetllat diversos dels mals moments que han viscut els últims cinc anys. «Ningú sap tot el que ha arribat a plorar fins a arribar a aquest punt», començava l’Sparring, tal com l’anomena Marc perquè entrena amb ells i el fan servir com a un sparring de boxa. Ha sigut un inseparable del cerverí durant tot aquest període, però diu que no va fer res especial. «Jo crec que, en segons quines conjuntures, no hi ha molt que un pugui dir-li a algú que està patint. Simplement, em quedava al seu costat, perquè em veiés allà», reconeix José.
El 2022 a Indonèsia, després d’una de les caigudes més fortes mai vistes a MotoGP i una recaiguda en la diplopia que tant ha perjudicat Marc des del 2011 a Sepang, José Luis Martínez ha desvelat que li va dir que es retirava. «Recordo una vegada, tornant de Lombok, on no va córrer perquè va caure i li van tornar els problemes de diplopia, en què em va dir que no podia més, que volia deixar-ho. Jo simplement vaig intentar de treure-li ferro a l’assumpte, li vaig dir que no prengués decisions en calent i que anéssim a menjar, tranquil·lament, quan arribéssim a Madrid», relata. Com hauria canviat la història… D’aquesta època van crear un lema en el seu entorn més proper: «Demà és dilluns i tornarà a sortir el sol». Una visió optimista, però que il·lustra perfectament el moment que vivia el pilot català.
La quarta operació el 2022 en la Clínica Mayo, a Rochester, els Estats Units d’Amèrica, va fer créixer una por a Marc: I si ja no podia tornar a guanyar? En José i el seu homònim en el box de l’Alex, en José Carrión, d’aquí l’expressió «els dos Joses», al·lucinaven dels pensaments intrusius de l’aleshores vuit vegades campió del món. «Nosaltres, amb José Carrión, rèiem de Marc, perquè no enteníem que a aquestes altures pogués tenir dubtes de si mateix, amb tot el que havia guanyat», reconeix sorprès.
Però aquests dubtes van tenir una solució relativament senzilla: pujar a una Ducati. «Just després de pujar a la Ducati, en aquell famós test a València, ja va veure alguna cosa. Se’m posa la pell de gallina només de recordar-ho. A partir de mitjan temporada va esvair tots els dubtes perquè, amb les dades que tenia al seu abast, va veure el desavantatge tècnic que tenia per la moto que portava, l’especificació de l’any anterior. Això li va fer endollar-se encara més», recorda l’assistent.
Entrant en com és com a persona, a José Luis Martínez hi ha una cosa que no li agrada del seu inseparable amic. «Li he dit mil vegades, s’autoflagel·la massa. Es fa molt mal quan, pel que sigui, comet un error. Entenc que això és el que li porta a fer el que fa i a ser qui és. Però jo, com l’estimo molt, pateixo, i l’intento convèncer que no sigui tan dur», admet. I opina quina és la seva gran virtut. «El millor Marc surt quan la pressió és màxima, és el que li porta a treure la seva millor versió. L’ajuda a motivar-se i a centrar-se més quan està contra les cordes», tanca.
El pare dels Márquez, Julià, s’emocionava ahir recordant el moment en què li va dir que no li quedava corda. I no va ser pas massa temps, la temporada passada a Silverstone. «Crec que va ser a Silverstone que em va dir ‘papa no em queda corda’, i li vaig dir que si a ell no li quedava corda, llavors als altres … És increïble el que té, és molt fort», trencava a plorar Julià.
Quan, en plena celebració, Marc va veure a José Luis Martínez i a Javi Ortiz, el mecànic que l’ha acompanyat des del 2014 en tots els seus canvis, va deixar a anar la frase «I qui deia que no?». Doncs en algun moment ell mateix, però un entorn ferm i fidel el va ajudar a trobar el camí de tornada. Els herois sempre guanyen al final de la història.
Text: Roger Amores / Multimèdia: MotoGP, DAZN i Xarxes Socials
