El GP de l’Alemanya va fer igualar un rècord negatiu de l’era moderna de MotoGP, és a dir, des que la categoria 500 cc va donar pas a l’actual l’any 2002. Tal com va passar el 2011 a Phillip Island, només 10 pilots van acabar la cursa d’aquest diumenge a Sachsenring. A més, en aquesta ocasió, la xifra de pilots que van caure va ser superior, ja que l’inici de la prova comptava amb 18 participants. En el precedent a Austràlia anteriorment mencionat, dels 17 que hi havia en l’inici del GP, només 14 van formar part de la graella, amb Jorge Lorenzo, Damian Cudlin i Ben Spies que van retirar-se al llarg de la setmana, però no en la cursa. I el gran culpable de l’escabetxina del cap de setmana passat va ser el revolt 1 de Sachsenring.
Joan Mir, Ai Ogura, Lorenzo Savadori, Johann Zarco, Fabio Di Giannantonio i Marco Bezzecchi van caure en el revolt 1 de Sachsenring aquest diumenge, els dos últims mentre rodaven en places de podi. En anys anteriors, hi recordem errors històrics com quan Jorge Martín va anar per terra l’any passat a dues voltes pel final mentre era primer o Francesco Bagnaia el 2022. I tot això sent un dels punts d’avançament més clars de tot el circuit. Però per què aquest revolt és tan delicat?
Tothom que veiés la cursa de Sachsenring va notar que les motos giraven majoritàriament cap a l’esquerra. El recorregut alemany té 10 revolts en aquesta direcció, i només tres cap a la dreta; el primer és un d’aquests. Un problema que tenen les motos respecte als cotxes és que canvien la superfície del pneumàtic que toca a terra segons la direcció del revolt. Així doncs, en un traçat com Sachsenring, costa molt mantenir la temperatura òptima en el costat dret de les gomes, i quan arribes al revolt 1, després de tanta estona sobre el costat esquerre, el dret està fred.
També, és un gir certament particular. El revolt és en baixada, però el punt de frenada, on passes de més de 300 km/h a uns 70 km/h, es troba en el moment en què la carretera té un canvi de rasant abans d’anar cap a baix, fent que el tren davanter perdi molta estabilitat en el moment menys indicat. Després, has de continuar frenant en baixada. A més, tècnicament té les seves dificultats perquè el piano del vèrtex el qual busquen els pilots no arriba fins al final, fet que obliga a buscar la traçada mentre descendeixes inclinat cap a aquest.
Anant a aspectes que van fer diferencial la cursa d’enguany a les anteriors edicions, la pluja del dissabte va marcar el GP. Pel diumenge, malgrat que va ser una cursa en sec, la pista estava molt ‘verge’, neta i sense l’adherència típica d’un diumenge, oferint unes sensacions més pròpies de la primera sessió d’un divendres. La posada a punt de les motos per a córrer en sec tampoc era la ideal, amb la manca d’informació del dissabte; van basar-se en les dades del 2024. Malgrat que feia sol, les temperatures van ser baixes, provocant un asfalt més fred.
La situació de la graella també provocava una situació especial. Celebrar la qualificació en pluja permet que pilots que no tenen bones sensacions en sec classifiquin millor, però a la cursa provoquen que hi hagi més lluita en grup mentre els pilots més veloços remunten i els més lents perden posicions. Amb les MotoGP actuals, l’aire brut de tenir pilots a davant fa pujar la pressió dels pneumàtics, perdent adherència. I, per si no n’hi hagués prou, el diumenge el vent empenyia per darrere en la recta, complicant encara més aquest primer revolt.
Per això, pilots com Fermín Aldeguer o Luca Marini, que han explicat que van entendre que havien d’arriscar en altres punts del circuit i no en aquest, van finalitzar el GP en molt bones demarcacions; cinquè i sisè respectivament. Un altre exemple és Fabio Quartararo, qui va assegurar que “teníem un ritme molt lent”, però saber sobreviure va ser clau el diumenge a Sachsenring, assolint la quarta posició.
Text: Roger Amores / Foto i vídeos: MotoGP
