El mundial de MotoGP visitava Mugello, circuit històricament Ducati. Els de Borgo Panigale arribaven amb una decoració especial en les seves motos per a celebrar els 100 anys d’història de la fàbrica i comptaven amb el retorn del seu pilot insígnia: Marc Márquez. No obstant això, Aprilia van aixafar la festa d’aniversari. Dissabte amb un Raúl Fernández estel·lar en la primera plaça i Jorge Martín segon, i diumenge amb un Marco Bezzecchi intractable i, de nou, Martín segon, van ser els encarregats d’apagar les espelmes que havien de bufar Ducati. Almenys van poder col·locar un pilot a cada cursa en el podi, sempre tercer, amb Fabio Di Giannantonio en la Sprint Race i Francesco Bagnaia en el GP.
La clau de dissabte va ser l’elecció del pneumàtic del darrere de Raúl Fernández i Jorge Martín. Tothom es va decantar pel tou, mentre que ells dos ho van fer pel mitjà, obtenint un avantatge tècnic que els va fer escapar-se des del principi. El del Trackhouse Racing ho va fer perquè, passant per la Q1, no tenia tanta disponibilitat de pneumàtics tous nous, mentre que Martín tenia el dubte de muntar-lo. En la graella de sortida, quan va ser notificat que Fernández havia pres aquesta decisió, va tirar d’intuïció i va replicar l’estratègia. «Pel meu estil de pilotatge, tinc la capacitat de muntar gomes més dures al darrere que la resta i anar igual de ràpid», argumentava el campió del món del 2024. Van optar per una estratègia diferent, però van mostrar el camí als rivals per diumenge. Diggia va tancar el podi amb Marco Bezzecchi quart. El líder del mundial assegura que va ser la sortida el motiu que el va privar de lluitar pel triomf, no l’elecció de gomes.
Diumenge, amb Ducati amb els nous colors en les seves motos oficials, va ser Marco Bezzecchi qui es va endur tot el protagonisme. Francesco Bagnaia es va situar en la primera plaça, i es va escapar amb el seu amic i, segurament, pròxim company d’equip a Aprilia el 2027 Marco Bezzecchi. Després de deu girs liderant, Bez va moure fitxa: escac i mat. Un cop va superar a ‘Pecco’, ja ningú el va poder seguir. Martín va retallar el terreny perdut i també va superar al de Ducati. Posteriorment, va començar el seu atac, intentant reduir el terreny amb Bezzecchi, però no va ser possible; l’italià era inabastable. De fet, la distància final va ser de tres segons i mig. «Ho he intentat, però avui Marco estava a un altre nivell», explicava Martín després del GP.
Habitualment, Mugello es convertia en una marea vermella amb la invasió de pista posterior a la bandera de quadres finals, però enguany hi havia més banderes d’Aprilia que mai. Sembla que el paradigma de MotoGP està canviant. El fet de tenir a Marco Bezzecchi i Francesco Bagnaia en el podi va convertir el GP d’Itàlia en una autèntica festa. Els dos pilots van donar-se un bany de masses, pujant al mur per a saludar a la gent i deixant imatges icòniques amb els tifosi. Malgrat haver guanyat quatre de les set curses enguany, Bezzecchi es va mostrar vertaderament emocionat en travessar la línia de meta: «No sé com descriure això. He aconseguit el somni de la meva vida. Venia a Mugello amb la meva mare, el meu avi, la meva germana, la meva segona germana ni tan sols havia nascut, per a veure a Valentino Rossi, als pilots italians… Veure a tothom avui m’ha fet rememorar aquells records de quan era petit. Ha sigut veritablement bonic».
Bagnaia va pujar al podi amb molt poc marge. Ai Ogura va protagonitzar una de les seves remuntades espectaculars en els últims instants, una estratègia que ja és marca registrada per part del japonès. Va retallar-li quasi un segon i mig en menys d’una volta, i va arribar a l’últim revolt enganxat a ‘Pecco’. El torinès va sentir l’Aprilia d’Ogura darrere seu, i va prendre una decisió: «Frenaré tard i amb tanta força que, si em vol superar, haurà d’anar llarg en la traçada». Dit i fet. El del Trackhouse va avançar al de Ducati, però va deixar un forat per dins, i el bicampió del món el va tornar a sobrepassar, tancant el podi. Raúl Fernández va ser novè per un error en la sortida, però hauria lluitat a davant, ja que era dels pilots més ràpids en pista en les últimes voltes. Tenia un gran ritme.
I fora el podi vam tenir una lluita magnífica entre Marc Márquez i Pedro Acosta. En aquell moment era per la quarta demarcació, però Marc va finalitzar setè, mentre que el murcià va ser sisè. El físic del Tro de Cervera va dir prou, i Pedro ja va fer prou amb una KTM molt per sota de rendiment. Després d’operar-se el dia 10 de maig, Marc va tornar mostrant un gran rendiment, però encara limitat físicament: «Al meu cap de setmana li poso un 10». Malgrat la seva rivalitat, tots dos pilots es van desfer en elogis amb l’altre, aplanant el terreny per a la relació que tindran l’any que ve com a companys d’equip. «Si haig de vendre la pell, la venc cara. Amb Acosta he vist que és un pilotàs, però tenia una moto inferior. Quan tingui un millor motor lluitarà pel mundial», reconeixia Márquez. «Anar darrere d’un campió com Marc m’ha ajudat a veure com gestiona les diferents situacions de carrera. Sempre t’ensenya coses. Hi ha hagut avançaments divertits. Fa falta més carreres com aquesta, que siguin espectaculars», declarava per l’altra banda Acosta.
Una cursa que passarà a la història per la consagració de Marco Bezzecchi com a punta de llança del motociclisme italià, amb la confirmació davant la seva gent, però amb la reivindicació de Francesco Bagnaia, qui encara té molt a dir. Una comunió del públic italià amb els seus dos millors pilots en actiu, que va ser amanida amb una gran lluita pels dos talents més grans de la graella de MotoGP com són Marc Márquez i Pedro Acosta. Bezzecchi és més líder, 17 punts per sobre de Martín, i Márquez ja és a 102 punts.
Text: Roger Amores / Fotos i vídeos: MotoGP
